En un context occidental que diu tenir en el seu nucli central la democràcia com a sistema polític, Catalunya ha provat que aquesta asseveració és una fal·làcia rotunda en estats com l'espanyol. Arribats al punt de veure en risc la seva unitat territorial per un procés escrupolosament democràtic i pacífic, Madrid ha llançat tot el seu foc i ha vomitat tota la seva malvolença per aixafar aquells qui el van desafiar: primer amb els cops de porra que van intentar tancar el pas a les urnes l'1-O, provocant un miler de ferits; després amb la invasió de l'autonomia via 155 i ara d'una forma més mesquina encara, la presó com a càstig polític, a través d'una tergiversació jurídica que queda per als annals. La fascinació que acompanya tantes vegades l'exercici de la força bruta no ha de fer perdre de vista la realitat dels fets: actuar així no fa un Estat més poderós, sinó que el delata com a dèbil en el terreny dels arguments, autoexclòs del terreny de joc de la democràcia autèntica, despietat amb qui hagués d'intentar seduir. Vèncer sense convèncer, a la llarga, el conduirà a la perdició.

Això no serà consol per als dirigents polítics honestos –i ells sí, demòcrates–, avui presos per complir els seus compromisos amb aquells que els van votar. Tampoc pels qui han optat per l'exili i intenten mantenir la bandera en alt. Ni pels més de dos milions d'independentistes ara apallissats i deprimits, que hauran de superar-ho i redefinir una nova estratègia que acosti aquesta aspiració de llibertat que les urnes al desembre van confirmar com a majoritària. En aquest camí caldrà recalibrar forces pròpies i alienes, i també revisar encerts i errors, sense pressa però sense pausa. Avui no és hora de ganivets llargs ni harakiris, sinó de mostrar coratge davant els revessos, solidaritat amb les víctimes de l'atropellament, paciència davant un cop que no és nou en la seva història, i perseverança cap a un objectiu que és just. Euskal Herria ha d'estar al seu costat en aquest duel i en aquest reinici de la seva lluita.